Part 1
"Pensaments enrrere"
Per què he de rumiar-me tant la persona que m'estimo de veritat? Per què no
puc fer com les meves amigues amb al·lot (una vegada el troben són fidels i ni
se'ls ve al cap pensar amb altres nois) A veure si m'explico, me l'estimo fins
a l'infinit i més enllà, l'enyoro en menys de 2 dies i hi estic enamorada. Ara bé, això d'enamorada és relatiu: no amb la mateixa
intensitat. El temps passa i la confiança fa fàstic. Però qui m'estimarà més
que ell? Ningú, mai de la vida, ningú. Cap noi m'ha tractat com ell, s'ha
preocupat tant per mi...és el primer, però el primer de molts? No, crec que no.
Això es diu per riure quan ets més petita. Es clar que havia estat amb altres però
mai així. Mai m'havien promès un "per sempre". Agraeixo que hi hagi
algú que realment ha tingut, encara que tan sols per un instant, la sensació de
voler estar sempre al meu costat.

Va ser el primer, sí. Però no el primer del que em vaig enamorar, tant de
bo hagués estat així. L'altre era...distint. Distint però molt semblant.
Distintes formes d'estimar, que quina m'agrada més? amb seguretat, la d'ara.
Tot i així, l'altre no em disgustava. Suposo que perquè no teníem
experiència no vam saber estimar-nos com calia. Érem immadurs i enamoradissos.